Qui era Jesús realment?
Crist i Barrabàs: les dues cares del moment fundacional del cristianisme
In English | En castellano
"No hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona; tots sou un de sol en Jesucrist" (Epístola de sant Pau als Gàlates 3:28)
En milions d'esglésies cristianes arreu del món, la imatge d'una execució suscita en els visitants una profunda experiència espiritual. La figura d'un home en una creu es mostra com un poderós símbol del sacrifici realitzat pel fill de Déu per a la redempció dels pecats de la humanitat. La història de Jesús és universal, compartida per gent de tots els orígens que recorre el camí de la fe cap a la salvació. Una petita pancarta clavada a la creu és l'únic element que connecta una representació atemporal amb l'home que va ser executat fa gairebé dos mil anys. Conté una inscripció reveladora: "INRI", les inicials en llatí de "Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus". Malgrat la seva transcendental influència, la vida del Jesús històric segueix envoltada de misteri: perseguia finalitats polítiques, com suggereix la designació "Rei"? Quin va ser el motiu de la seva execució? L'home que va donar origen al mite s'amaga darrere un vel d’al·legories religioses, un registre històric nebulós i les circumstàncies fundacionals del culte que va crear.
Jesús va viure durant una època políticament convulsa que va ser crucial per al destí d'Israel. Cent trenta anys abans del seu naixement, una rebel·lió contra el domini grec havia establert un estat jueu independent després de segles d'exili i control estranger. Aquesta fita, que els jueus celebren encara avui en dia durant la festivitat de Hanukkah, es va veure aviat amenaçada pel creixent poder de l'Imperi Romà. El període històric en el qual va viure Jesús, àmpliament documentat per l’historiador Flavi Josep, va estar marcat per les lluites dels jueus per mantenir la seva independència. Nombroses revoltes contra la dominació romana van acabar amb derrota final a principis del segle II, i el Llevant mediterrani no tornaria a veure un estat hebreu fins a la creació de l'Israel modern al segle XX.
A més de la inscripció a la creu, hi ha diversos indicis que Jesús no estava al marge de l'agitació política de la seva època. El seu títol, "Crist", és la traducció grega de la paraula hebrea "Messies" (que significa "ungit"); un terme que té importants implicacions polítiques a la Bíblia, ja que designa al sobirà d'un Israel unit sota Déu. Jesús va rebre un càstig romà típicament reservat a individus amb comportaments subversius, com el líder esclau Espàrtac i els seus companys de combat o diversos rebels jueus mencionats a les cròniques de Flavi Josep. Segons els quatre Evangelis canònics, el destí de Jesús va estar lligat al d'un pres polític, Barrabàs, un home que "estava tancat a la presó per una sedició comesa a la ciutat, i per assassinat" (Lluc 23:19). Quan la multitud de Jerusalem va optar per perdonar a Barrabàs abans que a Jesús, el Fill de Déu va ser crucificat entre dos membres de la banda rebel. Si bé la traducció moderna de la Bíblia designa aquests homes com a "bandolers", la qual cosa suggereix que eren criminals comuns, la paraula grega en el text original (lestes) també era utilitzada per Flavi Josep per referir-se a insurgents contra el domini romà. Si Barrabàs, i no Crist, era realment el capitost de la rebel·lió, el tractament reial a la inscripció INRI semblaria més apropiat per a ell que per a l'home que va ser crucificat. En comparació amb algú com Barrabàs, com podia Jesús representar tal amenaça tant per a romans com jueus? La història sobre com es va desenvolupar el cristianisme després de la crucifixió de Jesús aporta idees esclaridores sobre aquestes aparents contradiccions.
Les proves de l'existència de Jesús
"Per aquest temps va aparèixer Jesús, un home savi, si és que és correcte anomenar-lo home" (Flavi Josep, Antiguitats judaiques 18.63).
La qüestió del Jesús històric és complexa perquè no hi ha cap document escrit durant el seu temps de vida que dóni prova de la seva existència. Jesús va ser crucificat cap a l'any 33 d.C., però la primera referència no cristiana a ell (un breu i controvertit fragment en un dels llibres de Flavi Josep) no apareix fins a l'any 93 d.C. El consens entre els historiadors és que els Evangelis, que relaten la vida de Jesús, es van escriure entre els anys 70 i 100 de la nostra era. El seu estil metafòric, així com el seu èmfasi en els miracles i ensenyaments de Jesús, fan que sigui difícil discernir la figura històrica darrere de la narració. Els paral·lelismes del relat amb altres divinitats antigues i l’escassetat de fonts han portat a alguns estudiosos a plantejar que Jesús podria no haver existit com a persona històrica, sinó com a figura mitològica creada pels primers cristians. Aquesta perspectiva, coneguda com a mitisme, no gaudeix d'una acceptació generalitzada entre els historiadors, però ha guanyat atenció i suport en els últims anys.
Les primeres referències escrites a Jesús que han arribat fins als nostres dies són les cartes de sant Pau, escrites en grec com la resta del Nou Testament i enviades a diverses comunitats cristianes incipients del Mediterrani. En la seva Epístola als Gàlates (54 d.C.), Pau va establir les bases de la doctrina cristiana que segueixen vigents avui en dia. Va introduir la noció de la fe en Crist com a mitjà per escapar de les restriccions de la llei de Moisès, estenent el culte al Déu hebreu als no jueus i universalitzant així la nova religió. Malgrat no ser un dels dotze deixebles més propers a Jesús, Pau s'autodenominava apòstol i va ser una figura important del cristianisme primitiu. Els seus viatges missioners van ser decisius per a la difusió del cristianisme, i els seus escrits el van convertir en un dels pensadors més influents de tots els temps.
Les cartes de Pau contenen sorprenentment poca informació sobre la vida de Jesús: No hi ha cap referència als seus primers anys, a Natzaret, ni a Maria i Josep. Res sobre Ponç Pilat, Barrabàs o la compareixença davant del Sanedrí. La primera persona en deixar un testimoni escrit sobre Jesús no semblava saber gaire sobre el protagonista de les seves obres. Tot i que aquest punt és un dels pilars de la tesi mitista, hi ha dos arguments clau que suggereixen amb força que Jesús sí que va existir. El primer és l’abundància d’evidència històrica que documenta l’esdeveniment de la crucifixió: a més de ser un tema central en els escrits de Pau, es menciona en diverses fonts independents, fent difícil afirmar que es basi en un fet inventat. El segon és que Jesús tenia un germà anomenat Jaume que va jugar un paper important en l'Església de Jerusalem després de la mort de Jesús. Jaume apareix als Evangelis, als Fets dels Apòstols, a les cartes de Pau i també al registre històric de Flavi Josep. El fet que Jesús tingués un germà crea una discrepància amb la noció de virginitat perpètua de Maria, així que tradicionalment l'Església ha argumentat que no era un germà real, sinó més aviat un cosí o un germanastre, tot i que la paraula grega utilitzada en tots els textos (adelphos) significa inequívocament germà. No es referien a ell com a germà en el sentit de company, perquè alguns dels homes més propers a Jesús, inclosos Pere i els altres apòstols, no rebien aquesta designació. Pau va descriure una trobada amb Jaume durant un dels seus viatges a Jerusalem: "Vaig pujar a Jerusalem per conèixer a Cefes [referint-se a Pere], i vaig passar quinze dies amb ell. Dels altres apòstols no en vaig veure cap, fora de Jaume, el germà del Senyor" (Gàlates 1:18-19). Si Jaume era una persona real, el seu germà Jesús també havia de ser-ho.
Pau contra Jaume: Conflicte entre els cristianismes grec i jueu
"Em sorprèn que us aparteu tan aviat d’aquell qui us va cridar per la gràcia de Crist, i us passeu a un altre evangeli, que en realitat no és cap evangeli. Evidentment, algunes persones us estan confonent i estan tractant de pervertir l'evangeli de Crist" (Gàlates 1:6-7).
La forma en què es descriu la vida de Jesús al Nou Testament va quedar definida pel resultat d'un conflicte fonamental que tingué lloc al si del cristianisme primitiu. Pau i Jaume estaven al capdavant de dues faccions aferrissadament oposades entre els primers seguidors de Jesús: Jaume, d'una banda, defensava que els principis de la llei de Moisès havien de complir-se i que el culte a Crist havia de restringir-se als jueus. La llengua materna de Jaume, com la de Jesús, era l'arameu. Pau, en canvi, advocava perquè el credo cristià s'obrís als gentils, persones que no estaven obligades a seguir la llei jueva. Era ciutadà romà, nascut en una família de jueus de la diàspora que vivien a Tars, a la actual Turquia, i escrivia en grec. Una part important dels escrits de Pau estava dedicada a defensar els seus punts de vista respecte als dels seus rivals, a qui anomenava "judaitzants". La seva revolucionària idea de trencar amb la tradició hebrea i distanciar el nou culte de les pràctiques jueves, en particular la circumcisió, no va ser ben rebuda a la comunitat de Jerusalem. En un dels seus viatges a la capital de Judea, Pau va ser arrestat per ensenyar contra la llei després d'enfrontar-se a Jaume i als seus seguidors: "L'endemà, Pau va anar amb nosaltres a casa de Jaume, on s’havien reunit tots els qui presidien la comunitat. [...] Van dir a Pau: 'Ja veus, germà, quants milers de jueus han cregut, i tots continuen complint fervorosament la Llei. Han estat informats que ensenyes a tots els jueus que viuen entre els gentils a apartar-se de Moisès, dient-los que no circumcidin els seus fills ni visquin segons els nostres costums'" (Fets 21:18-21).
La religió difosa per Pau inicialment es va consolidar en ciutats amb gran presència de jueus hel·lenitzats; jueus que, com Pau, havien adoptat el grec com a primera llengua i s'havien distanciat culturalment dels seus correligionaris a Israel. Els viatges missioners de Pau pel Mediterrani van ser un èxit rotund i la comunitat cristiana va créixer exponencialment afegint membres de diverses procedències religioses. D'altra banda, els cristians que continuaven adherint-se a la llei mosaica es van veure greument debilitats després de la primera guerra judeo-romana del 66-73 d.C. Després que l'exèrcit romà assetjés Jerusalem i destruís el temple jueu (del qual només el Mur de les Lamentacions segueix en peu avui en dia), els cristians jueus anteriorment liderats per Jaume es van dispersar pel Llevant. L'existència de comunitats cristianes jueves com els nazarens i els ebionites està documentada fins al segle VII, però la seva importància es va esvair gradualment i va ser eclipsada pel cristianisme gentil. Tot el cos de literatura del cristianisme primitiu està escrit en grec i cap dels textos originals del cristianisme jueu, presumptament escrits en arameu o hebreu, ha sobreviscut fins als nostres dies.
La victòria teològica dels seguidors de Pau sobre els de Jaume i la creació d'una religió completament nova en lloc d'una nova secta dins del judaisme va permetre als cristians gentils explicar la història de la vida i ensenyances de Jesús en els seus propis termes. Però el Jesús original, l'home que va morir a la creu, segurament tenia més en comú amb el seu germà que amb Pau, un home que no va conèixer mai i que perseguia als cristians abans de convertir-se de camí a Damasc. La denominació "Crist" va ser amb gairebé tota seguretat otorgada a títol pòstum, ja que és improbable que Jesús utilitzés una designació grega sent un jueu de parla aramea que va passar la major part de la seva vida a la terra d'Israel. En base a la postura del seu germà, la inscripció a la creu i el càstig romà que va rebre, Jesús probablement era un jueu devot que potencialment es va oposar a l'ocupació de la seva nació pels romans. Com assenyala l'historiador i arqueòleg Robert Eisenman al seu llibre Jaume, el germà de Jesús: "Qui i què fos Jaume, també ho era Jesús". El mateix Pau va reconèixer que el Jesús que ell descrivia podria haver estat molt diferent del Jesús descrit pels judaitzants: "Si ve algú i us anuncia un Jesús diferent del que us vam anunciar, o si us comunica un esperit diferent del que vau rebre, o un evangeli diferent del que vau acollir, tot això ho tolereu amb una gran facilitat” (2 Corintis 11:4).
Jesús Barrabàs, el revolucionari
"Hem trobat aquest home que perverteix la nostra nació. Es nega a pagar impostos al Cèsar i diu que és el Messies, un rei" (Lluc 23:2)
En el seu Comentari a l'Evangeli de Mateu, l'erudit bíblic del segle III Orígenes d'Alexandria va dedicar una important atenció a la següent cita: "Pilat els va dir: ‘A qui voleu que us alliberi? ¿A Jesús Barrabàs, o a Jesús, el conegut com el Crist?’". (Mateu 27:17). Per al lector modern, aquest passatge amaga una sorprenent revelació: en el text font que Orígenes utilitzava, tant Barrabàs com Crist es deien "Jesús". Per a Orígenes era inversemblant que un criminal tingués el mateix nom que el Messies, així que es va inclinar per simplificar la referència a "Barrabàs". La majoria de les còpies posteriors i traduccions modernes del Nou Testament van adoptar aquesta variació, encara que pogués haver representat una desviació del text original de Mateu. Però el que Orígenes (que escrivia en grec) no va mencionar va ser que Barrabàs també ostentava un títol significatiu, ja que, en arameu, Barrabàs significa "Fill del Pare". Es tracta d'un cognom patronímic - una forma d'ús comú en les llengües semítiques - en què bar significa "fill" (similar a ben en hebreu, o bin en àrab), i abba significa "pare" (abba en hebreu, ab en àrab). D'aquesta manera, a l'Evangeli original de Mateu, l'home que va escapar per poc de la crucifixió comparteix no només el seu nom de pila amb l'home que va ocupar el seu lloc a la creu, sinó també la mateixa designació: Jesucrist també és anomenat "Fill del Pare" a la Bíblia, però utilitzant el terme grec en lloc de l'arameu.
La història de Jesús Barrabàs s'ajusta molt més al context històric que la de Jesucrist: la història d'un revolucionari jueu condemnat a mort pels romans per encapçalar una insurrecció, un home que es va proclamar rei dels jueus (INRI), el Messies arameu, el germà de Jaume, que va lluitar per defensar la llei jueva. És possible que el Jesús històric no fos altre que Barrabàs, de qui la mort a la creu amb dos dels seus còmplices va inspirar l'inici d'un nou culte dins del judaisme. La figura de Crist tal i com es reflecteix a les Escritures - el Messies grec, el taumaturg i mestre apolític, la deïtat atemporal - podria haver sorgit més tard, després que Pau i els seus seguidors es distanciessin de Jaume, el judaisme i el Jesús original. El relat d'un líder patriòtic jueu estava enfrontat amb un missatge construït al voltant de la salvació de tota la humanitat, per la qual cosa Pau podria haver evitat deliberadament la qüestió de les motivacions polítiques de Jesús i haver optat per centrar-se en els temes de la crucifixió i la resurrecció. Quan es van escriure els Evangelis, dècades després dels fets, “l'altre Jesús" de Pau podria haver-se diferenciat tant del personatge històric que Jesucrist i Jesús Barrabàs es van presentar com a dues persones diferents, cada una d'elles associada implícitament a una branca diferent de la religió emergent.
Alguns biblistes moderns, com Bart Ehrman, posen en dubte la historicitat de Barrabàs: la costum romana de deixar en llibertat un presoner en honor de la festa de Pasqua jueva no està documentada enlloc fora del Nou Testament, i en tota altra instància Pilat va demostrar ser implacable amb qualsevol que desafiés l'autoritat romana. Segons aquest punt de vista, la representació evangèlica hauria estat concebuda amb el propòsit de traslladar la culpa de l'execució de Jesús dels romans als jueus. No obstant això, aquesta premisa també es pot utilitzar per concloure que, dels dos homes que apareixen a l'escena, és en realitat Barrabàs qui reflecteix el Jesús històric, mentre que la figura al·legòrica de Crist s’hauria introduït posteriorment de forma que no es pogués associar amb l'insurgent jueu original.
La recerca de la veritable naturalesa de Jesús ha captivat cristians i no cristians durant gairebé dos mil anys. Segles de debat teològic, centrat en la divinitat de Jesús i el significat de les seves ensenyances, han donat forma al cristianisme i les seves diferents denominacions, provocant divisions i fins i tot guerres. Un enfocament més empíric s'ha vist limitat per les mancances en el registre històric, de manera que qualsevol hipòtesi conté inevitablement un element d'especulació. Malgrat tot, les incoherències de la Bíblia deixen passar una clara imatge en la qual alguns dels dogmes més rellevants del cristianisme, com el seu caràcter universal i la preeminència de la fe, es van forjar en el context d'un enfrontament religiós després de la mort de Jesús. Hi ha clares omissions al Nou Testament sobre la posició política de Jesús en un temps de lluita, però també hi ha la petjada indeleble d'un jueu que va ser executat pels romans per pretendre ser rei. Jesús, l'home, certament va existir, però també és la personificació d'un concepte revolucionari, "Déu és salvació", que potser no per casualitat també és el significat etimològic del nom "Jesús" en hebreu. Va ser Jesús un líder rebel, un profeta apocalíptic o una figura mitològica? Podria haver estat els tres.